David Vallespí

Els ciclistes de ciutat

2011-10-09T11:34:00.002+02:00

D'entrada diré que quan treballava al Passeig de Sant Joan de Barcelona jo era dels que anava a treballar en bici, fins que me la van robar davant de la feina. Amb això vull dir que no soc sospitós de ser un anti-bicicletes.

Després em van traslladar a treballar a un edifici nou darrera l'Hotel Joan Carles I i encara que hi he anat alguna vegada en bici, ja estem parlant d'un trajecte d'una hora, cosa que ja és molt per a mi. Ara utilitzo el bus, mai el transport privat.

Un cop dit això he de dir que no em sembla gens correcte la postura dels ciclistes que demanen penalitzar el vehicle privat per donar més terreny a la bicicleta.

Ens agradi o no la ciutat en els últims 50 anys s'ha construït pel cotxe, la gent que si ha instal·lat ho ha fet sabent que té disponibilitat pel cotxe per anar a treballar i ara no es pot pretendre que aquesta gent que ha construït la seva vida amb aquests condicionants els canviï de cop.

Jo per començar a treballar vaig haver de comprar-me un cotxe ja que havia d'anar a un polígon industrial on no hi havia transport públic i encara no en té. Això vol dir que ara hauria de tenir problemes per anar a treballar? Doncs ho sento però no ho trobo gens normal aquest canvi de condicions.

Primer s'ha de crear una bona alternativa al transport privat per a que tothom pugui anar a treballar en transport públic a tot arreu i després podrem començar a parlar de penalitzar el transport privat, però no podem començar per posar traves a la mobilitat dels treballadors.

Anem pas a pas i no vulguem passar per sobre de ningú.

Des de La Selva estant

2011-04-22T19:38:00.000+02:00

Tinc 44 anys i 44 anys que he viscut a Barcelona excepte un any a Osca per la p... mili dels col....

Tot i ser un barceloní de cap a peus he de dir que no m'agrada gens la ciutat, més ben dit, l'estil de vida de la ciutat. És un dels molts inputs que m'han portat a ser un depressiu depenent de les medicines per a controlar el meu estat anímic.

Per sort tinc dos raconets de Catalunya que m'agraden molt i em serveixen per esvair les boires mentals. Un és al poble d'Arnes, a la Terra Alta, un poblet petitó, on en 10 minuts ja ets al mig de la natura, els Ports, els rierols amb els seus banys, el seu carril bici. Tota la tranquil·litat del mon que vulguis i més si diem que quasi no hi ha comunicació per internet...

Un altre dels meus racons favorits per a desconnectar és una masia de turisme rural al poble de Brunyola, comarca de la Selva, que es diu Can Gabatx (www.cangabatx.com) I poso la pàgina web ja que la vaig fer jo de franc pels que han esdevingut més amics que amos de la casa. No sé si és molt bona però la vaig crear amb la millor de les meves intencions.

Can Gabatx és una masia que es troba al mig dels boscos de Brunyola, pots despertat-te amb els galls, anar a dormir després de comptar estrelles, sortir a passejar per la natura o simplement tombar-te a la gespa i deixar que la pau et penetri per tots arreu de la pell, és màgic.

És un raconet al que penso continuar recorrent mentre estigui dins de les meves possibilitats. Ara mateix estic a les golfes de la masia contemplant el paisatge verd que hi ha davant meu i em costa creure que hi hagi una cosa tant maca i que al cap de dos dies tornem cap a tancar-nos a Barcelona.

Em quedaria a viure per sempre en aquesta comarca tant coberta per un color verd que m'encanta. Ara per arribar-hi agafo la C-17 fins a Vic i llavors agafo l'eix transversal simplement per donar-me el gust d'anar veient tot aquest paisatge verd que espero que continuï així per molts anys. I el dia que vull regalar-me la vista agafo la carretereta que surt de Santa Coloma de Farners i me'n vaig fins a Vilanova de Sau passant per uns paratges on no se sent cap tipus de soroll que no sigui la natura en el seu estat més sa.

Simplement necessitava expressar el meu agraïment per poder gaudir d'aquests paratges naturals.

Quina és la meva opció política

2010-10-20T15:05:00.000+02:00

Dir clarament que soc independentista des de que tinc ús de raó (o no segons qui em qualifiqui). Encara recordo el meu carnet de nacionalitat catalana que em van fer a una botiga de roba situada al carrer Provença entre Lepant i Padilla, estic parlant de fa més de 30 anys... I mira que no el trobo i em faria gràcia recuperar-lo, més que res per veure’m amb cabell.

Recordo perfectament despertar-me l’11 de setembre de 1990 fent la mili, baixant 10 minuts abans de despertar-se tothom, al pati del quarter d’Osca a cantar Els Segadors amb unes ganes boges de tornar al meu país.

Tot això són petites anècdotes que m’han anat formant, per bé o per malament.

Un cop definida la meva postura política quines opcions em queden?

En principi 3, ERC, Solidaritat i Reagrupament.

Per quina votaré?

Em nego a continuar votant i confiant en ERC, com he fet des de que tinc us de raó fins les últimes eleccions, donat que ERC ha posat com a President de Catalunya el personatge més espanyolista que ha ostentat mai el major càrrec del meu país. I no tinc gens clar que no ho torni a fer si matemàticament pot fer-ho.

No votaré pas Solidaritat, que s’ha destapat clarament en les últimes setmanes com una mena de secta on el seu cap, en Laporta, és una divinitat de la que no es pot posar en dubte cap dels seus actes. Estic en contra de les divinitats i els dogmes de fe.

Em queda reagrupament, ho sigui que aquesta serà la meva opció escollida a menys que en el temps que falta per les votacions faci alguna animalada que em faci replantejar el meu vot.

Si no puc votar cap d’aquestes?

Si no puc votar cap d’aquestes tinc molt clar que el meu vot seria per CIU, és l’única opció no independentista que em confereix la suficient credibilitat per continuar mantenint aquest petit país amb una certa decència i orgull de ser catalans.

No m'agraden les religions

2010-10-18T11:26:00.000+02:00

Mai m'han agradat les religions, això d'haver de donar per bona una cosa pel simple fet que és dogma de fe no va amb mi, a mi m'agrada creure en les coses que puc veure i comprovar.

I encara menys m'agraden les religions, les seves divinitats i els seus dogmes de fe quan s'utilitzen per atacar persones particulars o entitats socials.

Aquest dies estic veient com s'ataca el Sandro Rosell i els compromissaris que varen votar portar a judici la gestió econòmica del senyor Joan Laporta. Legalment crec que hi ha poc a discutir, l'assemblea de compromissaris és la màxima representació de la massa social i la que té la facultat de decidir en aquests assumptes.

Arran d'aquesta decisió, bona o dolenta però legalment presa, se'ls ataca verbalment sense cap tipus més de justificació que la santedat del Joan Laporta i per anar contra una divinitat ja que és dogma de fe que tot el que ha fet el Laporta ho ha fet pel bé de la institució i del país, Catalunya en aquest cas.

S'ha tractat els socis i membres de la junta de Judas, d'ignorants, de catetos, s'ha dit que millor estarien a casa seva fregant plats, etc. Uns atacs amb una virulència que feia fredor de veure. I el més penós de tot és que aquests atacs provenien d'una gent en la que creia trobar un grau de maduresa i de seny important, però que eren capaços de demostrar odi contra tot ser viu que anés en contra de la seva divinitat laportiana.

Estic parlant de jovent amb títols universitaris, de persones que es presenten a les llistes per les eleccions al Parlament de Catalunya, etc. i tot amb el simple justificant del dogma de fe.

Per sort estem parlant de mala gestió econòmica, gestió que s'hauria de poder demostrar amb factures i papers, coses tangibles i que no depenen de dogmes de fe, perquè en cas contrari el senyor Rosell i els 500 compromissaris ja estarien pensats d'un arbre per heretges.

Jo no sé si hi ha hagut mala gestió o no, no tinc ni els coneixements ni els papers per a poder-ho dir, però hi ha moltes coses de les que es diuen que no semblen gaire clares.

Espero pel bé del Barça que tot aquest assumpte acabi finalment als tribunals i algú amb coneixement de causa digui si hi ha hagut mala gestió o no, en cas de no arribar als tribunals sempre uns tindrem el dubte i els altres sempre tindran el dogma de fe.